Los cuernos del cruasán (o de la ensaimada)
Antonina Canyelles. Les banyes del croissant. Blanes: Lapislàtzuli, 2018
Es preocupante constatar el poco interés que hay por parte de las y los lectores castellanohablantes del Estado español por la literatura escrita en alguna de las otras lenguas peninsulares que no sea el castellano. Es desmoralizante comprobar, por ejemplo, que el señuelo para que leyeran traducido al castellano de Pedra de tartera de Maria Barbal no fue el éxito que cosechó en su propia lengua sino los muchos ejemplares que vendió su traducción alemana.
Creo que fue la escritora y Nobel Toni Morrison (quizás lo dijo Maya Angelou, no estoy muy segura) que no se puede respetar lo que no se conoce. Así es y me propongo demostrar que leer en catalán no es tan difícil y es una buena manera de conocer esta literatura. Para ello presentaré tal cual tres poesías y media del último volumen —Les banyes del croissant, 2018— de la poeta mallorquina Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de las voces más lúcidas y más originales de la poesía catalana contemporánea y una excelente rapsoda.
Como la poeta yanqui Marianne Moore, que a fuerza de pulir y limar, de recortar y condensar, redujo los ventinueve versos de su famosa composición «Poesía» a tan sólo los esenciales, o sea a tres, opera Canyelles obteniendo destilados poemas que parecen aforismos, la mínima expresión de una idea, de una imagen.
Per als vins i els perfums,
vestits de vidre
A veces se permite una seria broma, perfectamente entendible/traducible al castellano.
Dels tres Màgics de l’Orient
el meu preferit
és
el que porta la birra.
Otras veces, también en tres versos, se la juega con el amor y sus trampas a punta seca, y de paso nos recuerda el don de la maternidad.
Filla, em digué la mare,
si et juren amor etern,
llença´t de cap a la trinxera.
Algunas inciden en la vejez más mecánica y utilitaria.
Ja no tenim rodes,
ni manillar ni timbre.
I pensar que un dia fórem
alegres bicicletes.
Antonina Canyelles es autora de una obra notable que se inició con Quadern de conseqüències (1980) y Patchwork (1981). Después de más de veinte años de silencio (que en esto también es una clásica), le siguieron —afortunadamente ya a un buen ritmo— Piercing (2005) y D’estructura circular (2007). El año 2011 fue fértil puesto que se editó la antología Putes i consentits. Antologia poètica y Tasta’m. 34 poemes inèdits. De 2013 es La duna i la cascada i de 2015, Nus baixant una escala. Panoptik (2017) —que tiene versión castellana— es de momento su penúltimo libro. En internet hay al menos una dirección donde pueden hallarse algunas de sus poesías en edición bilingüe.
Su poesía contundente pero matizada, en muchas ocasiones sobrecogedoramente punzante, despierta la sensibilidad, propicia el juego y aguza el ingenio.
Les banyes del croissant (o de l’ensaïmada)
Antonina Canyelles. Les banyes del croissant. Blanes: Lapislàtzuli, 2018
És preocupant constatar el poc interès que hi ha per part de les i els lectors castellanoparlants de l’Estat espanyol per la literatura escrita en alguna de les altres llengües peninsulars que no sigui el castellà. És desmoralitzant comprovar, per exemple, que l’esquer perquè llegissin traduïda al castellà de Pedra de tartera de Maria Barbal no va ser l’èxit que va recollir en la seva llengua sinó els molts exemplars que en va vendre la traducció alemanya.
Crec que va ser l’escriptora i Nobel Toni Morrison (potser ho va dir Maya Angelou, no n’estic molt segura) que no es pot respectar allò que no es coneix. Així és i em proposo demostrar que llegir en català no és tan difícil i és un pas per conèixer aquesta literatura. Per a això presentaré tal qual tres poesies i mitges de l’últim volum —Les banyes del croissant, 2018— de la poeta mallorquina Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de les veus més lúcides i més originals de la poesia catalana contemporània i una excel·lent rapsoda.
Com la poeta ianqui Marianne Moore, que a força de polir i llimar, de retallar i condensar, va reduir els vint-i-nou versos de la seva famosa composició «Poesia» a tan sols els essencials, és a dir, a tres, opera Canyelles i obté destil·lats poemes que semblen aforismes, la mínima expressió d’una idea, d’una imatge.
Per als vins i els perfums,
vestits de vidre
De vegades es permet una seriosa broma, perfectament comprensible/traduïble al castellà.
Dels tres Màgics de l’Orient
el meu preferit
és
el que porta la birra.
Altres vegades, també en tres versos, se la juga amb l’amor i les seves trampes a punta seca, i de passada ens recorda el do de la maternitat.
Filla, em digué la mare,
si et juren amor etern,
llença´t de cap a la trinxera.
Algunes incideixen en la vellesa més mecànica i utilitària.
Ja no tenim rodes,
ni manillar ni timbre.
I pensar que un dia fórem
alegres bicicletes.
Antonina Canyelles és autora d’una obra notable que es va iniciar amb Quadern de conseqüències (1980) i Patchwork (1981). Després de més de vint anys de silenci (que en això també és una clàssica), el van seguir —afortunadament ja a un bon ritme— Piercing (2005) i D’estructura circular (2007). L’any 2011 va ser fèrtil atès que es va editar l’antologia Putes i consentits. Antologia poètica i Tasta’m. 34 poemes inèdits. De 2013 és La duna i la cascada i de 2015 Nus baixant una escala. Panoptik (2017) —n’hi ha versió castellana— és per ara el seu penúltim llibre. A internet hi ha almenys una adreça on poden trobar-se algunes de les seves poesies en edició bilingüe.
La seva poesia contundent però matisada, en moltes ocasions esglaiadorament àcida, desperta la sensibilitat, propicia el joc i aguditza l’enginy.
