¡Escriptores del món, uniu-vos! «Narrativa proletaria norteamericana 1929-1941»

Autoría: Eulàlia Lledó Cunill

Publicado originalmente en blogs Huffington Post el 28/09/17.

El primer que crida l’atenció de la concisa antologia Narrativa proletaria norteamericana 1929-1941 és l’amplitud de mires. Dit d’una altra manera, la voluntat que no sigui restrictiva o parcial i, així, les escriptores hi són ben equànimement representades: set de tretze.
Una selecció, doncs, feta amb criteri i senderi i, a més a més, ben prologada per l’antologista i traductor, Emili Olcina, atès que la contextualitza i l’emmarca amb gust i precisió en un pròleg breu com els contes que presenta.
No s’entenen aquests relats si no es té en compte, d’una banda, la Gran Depressió ianqui iniciada l’any 1929 i la subsegüent i tremenda recessió econòmica, i, de l’altra, la gran reputació del Partit Comunista als EUA, que no pot mesurar-se en nombre de militants ni resultats electorals sinó en la gran influència que va exercir entre les i els intel.lectuals de l’època, així com en una infraestructura rica en revistes i llocs per publicar.

Els contes (escrits tant per comunistes de més o menys durada, com per gent que no ho va ser mai) són no tan sols un exponent de la literatura proletària sinó també, per exemple, de la negritud i el racisme, del rodamundisme o de la defensa de les dones.

Són relats sense concessions, durs, amargs, escrits a punta seca. Tant si és urbà com rural, l’escenari hi és un personatge més; així com el temps, ja sigui un gèlid fred que fa sortir penellons o una sequera aclaparadora que ho crema tot.

Erskine Caldwell narra l’alegre linxament d’un negre; John Dos Passos hi contribueix amb un brevíssim i desolat vagabundeig; Albert Halper parla de vagues, sindicats i patronal, i d’un piquet clandestí, íntim i digne; Ted Poston de la desfeta d’un derrotat boxador negre; William Saroyan del classisme extrem i de la impossible ascensió social d’un músic i William Carlos Williams del curiós cas d’una nena amb diftèria que enerva un metge fins a la violència.

Les escriptores parlen, és clar, del proletariat, d’una terra devastada i, a més, enriqueixen els relats densificant-los i dotant-los de més i més capes de sentit. Així, Sanora Babb parla de l’extrema pobresa i d’una cruel fam que s’enrosca als estómacs i mostra la diferent manera d’abordar-les segons el sexe; Leane Zugsmith hi aprofundeix subtilment alhora que descriu l’atur i la vergonya que comporta la pèrdua de la feina; Marita Bonner, en parlar de la misèria i dels barris deprimits, hi afegeix els fets de ser dona i negra, especialment si acabes anant a la presó; Meridel Le Sueur fa esborradisses les fronteres repressives entre presons i clíniques en un conte que parla també de l’avortament, frega el robatori de nadones, té en compte la maternitat i les conseqüències de la depressió en la vida dels infants (ho fan gairebé totes); també Ramona Lowe parla de la maternitat quan presenta un ridícul estereotip racista que va fer fortuna a films com Lo que el viento se llevó. A Tillie Olsen descriure la dura i paupèrrima vida (i mort) a la mina li permet enfocar els greus i estesos maltractes a les dones, així com el bri d’esperança que pot suposar per a les nenes anar a l’escola. En el conte més simbòlic, Eleanor Clark escriu l’esfondrament d’una casa sense que la situació d’emergència modifiqui un pèl les relacions entre classes socials i el tracte a les criades.

Leer el artículo completo aquí.
Versión en castellano disponible en el blog de Eulalia Lledó.