Ver Frozen II y quedarse helada
Frozen II de Chris Buck y Jennifer Lee (EUA, 2019)
Reseña bilingüe (castellano, catalán)
Por cuestiones estrictamente afectivas y familiares fui a ver Frozen II de Chris Buck y Jennifer Lee (EEUU, 2019).
Sólo excepcionalmente voy a ver películas de dibujos. Tampoco acostumbro a ver películas infantiles, sean de fantasía o no. Por tanto, no puedo opinar si los reinos, el bosque encantado, el río, los gigantes de piedra, la presa, la niebla, la salamandra saltarina, el muñeco de nieve, los remolinos de viento, las yeguas aladas, el hielo, los mares que se abren…, trama y argumento están dentro de las buenas convenciones del género.
Cuando vas mucho al cine, sabes que ocasionalmente verás una obra maestra —por ejemplo y por citar una de las últimas, Retrato de una mujer en llamas de la francesa Céline Sciamma— y tantos por cientos variables de películas buenas, correctas, interesantes, mediocres e incluso malas. Es así y hay que aceptarlo deportivamente. Las únicas que no son tolerable son las putrefactas.
Pues bien, Frozen II lo es. Putrefacta y tramposa.
De entrada, como que las dos principales protagonistas son dos hermanas, la venden como un película que fortalece (me niego a utilizar la horrible palabreja) a las niñas y a las chicas. Todo está pensado y calculado para debilitarlas.
Para empezar, tanto la reina Elsa como su hermana Anna sufren una extraña enfermedad ocular que provoca que sus pupilas se dilaten monstruosamente y los ojos se les agranden y agranden y es más que probable que acaben por colonizarles la cara entera. Quizás para que los ojos puedan ir expandiéndose tienen una nariz diminuta e insignificante que no parece muy apta para respirar.
Otra de las enfermedades que sufren tiene nombre y apellido, se llama anorexia nerviosa. Se podría pensar que el resto de personajes, especialmente, los femeninos estarían cortados (más bien, recortados) por el mismo patrón, pero no, son sobre todo ellas dos las que están depauperadas y al borde de la inanición. Estado que los saludables, y en ocasiones robustos y rechonchos, hombres —sean guerreros o no— que las acompañan pone más de manifiesto todavía.
Realicen lo que realicen, vayan por donde vayan, de día o de noche, haga la temperatura que haga (y a ratos el frío es intensísimo) van con unos vestidos como de batista, a veces escotados y siempre poco prácticos y nada apropiados para correr aventuras; el resto de personajes, no: el resto se abriga cuando hace frío. En esto no se sabe si la película refleja a las habituales tertulianas, presentadoras, mujeres del tiempo…, sometidas permanentemente a sofocantes sofocos o en las celebridades (con el termostato manifiestamente averiado) que retransmiten las campanadas de fin de año semidesnudas o bien es al revés y son todas estas mujeres las que toman como modelo ese tipo de film.
Para redondear el panorama y en justa consonancia, caminen por donde caminen, y eso incluye bosques salvajes y extremamente hostiles, van siempre con zapatos de tacón.
Ahora bien, tal vez lo más indignante es la aparición —absolutamente ajena a las exigencias del guión— del amor romántico más rancio. Un bobo Kristoff se pasa todo el film intentando arrodillarse, ofrecer un anillo a Anna y comprometerla en matrimonio. Tan convencional y adocenado es el amor que propone la película que priva en todo momento a la chica de iniciativa e incluso de capacidad de reacción.
Puesto que a Anna parece que sólo le importa su hermana, salvar el reino y todo lo que pueden conseguir juntas, el amor que tan torpemente presenta la película va incluso contra el guión, argumento y propósito del film. ¿Esto es lo que se vende, lo que se propone a las adolescentes para que se sientan fuertes, independientes, autónomas y seguras?
Como casi siempre, putrefacción y trampa atufan a patriarcado.
Veure Frozen II i quedar-se glaçada
Per qüestions estrictament afectives i familiars vaig anar a veure Frozen II de Chris Buck i Jennifer Lee (EUA, 2019).
Només excepcionalment vaig a veure pel·lícules de dibuixos perquè en general és un gènere que no m’acaba de fer el pes. Tampoc no acostumo a anar veure pel·lícules de criatures, siguin de fantasia o no. Per tant, no puc opinar si els regnes, el bosc encantat, el riu, els gegants de pedra, la presa, la boira, la salamandra que saltironeja, el ninot de neu, els remolins de vent, les eugues alades, el gel, els mars que s’obren…, trama i argument estan dintre de les bones convencions del gènere.
Quan vas molt al cine, saps que ocasionalment veuràs una obra mestra —per exemple i per citar-ne una de les últimes, Retrato de una mujer en llamas de la francesa Céline Sciamma— i tants per cents variables de pel·lícules bones, correctes, interessants, mediocres i fins i tot de dolentes. És així i s’ha d’acceptar esportivament. Les úniques que no són tolerable són les putrefactes.
Doncs bé, Frozen II ho és. Putrefacta i tramposa.
D’entrada, com que les dues principals protagonistes són dues germanes, la venen com un pel.lícula que enforteix (em nego a utilitzar l’horrible parauleta) les nenes i les noies. Tot està pensat i calculat, però, per debilitar-les.
Per començar, tant la reina Elsa com la seva germana Anna pateixen una estranya malaltia ocular que fa que les pupil·les se’ls dilatin monstruosament i els ulls se’ls engrandeixin i se’ls engrandeixin i és més que probable que els acabin colonitzant tota la cara. Potser perquè els ulls es puguin anar expandint tenen un nas diminut i insignificant que no sembla gaire apte per respirar.
Una altra de les malalties que sofreixen té nom i cognom, es diu annorèxia nerviosa. Es podria pensar que la resta de personatges, especialment, els femenins estarien tallats (més aviat, retallats) pel mateix patró, però no, són sobretot elles dues les que estan depauperades i a punt de la inanició. Estat que els sanitosos, i en ocasions rabassuts i molsuts, homes —siguin guerrers o no— que les acompanyen posa més de manifest encara.
Facin el que facin, vagin per on vagin, de dia o de nit, faci la temperatura que faci (i a estones fa molt fred) van amb uns vestidets com de batista, de vegades escotats i sempre poc pràctics i gens apropiats per viure aventures; la resta de personatges, no: s’abriga quan fa fred. En això no se sap si la pel·lícula s’emmiralla en les habituals tertulianes, presentadores, dones del temps…, sotmeses permanentment a sufocants fogots o en les celebritats (amb el termòstat clarament avariat) que retransmeten les campanades de cap d’any semidespullades o bé és a l’inrevés i són totes aquestes dones les que agafen com a model aquest tipus de film.
Per arrodonir el panorama i en justa consonància, caminin per on caminin, i això inclou boscos feréstecs i extremament hostils, van sempre amb sabates de taló.
Ara bé, potser el més revoltant és l’aparició —absolutament aliena a les necessitats del guió— de l’amor romàntic més suat. Un babau i enze Kristoff es passa tot el film intentant agenollar-se, oferir un anell a Anna i comprometre-la en matrimoni. Tan convencional i adotzenat és l’amor que la pel·lícula proposa que priva en tot moment a la noia la iniciativa i fins i tot de capacitat de reacció.
Atès que a Anna sembla que només li importa la seva germana, salvar el regne i tot el que poden aconseguir plegades, l’amor que tan matusserament presenta la pel·lícula fins i tot va contra el guió, l’argument i el propòsit de la pel·lícula. ¿Això és el que es ven, el que es proposa a les adolescents perquè se sentin fortes, independents, autònomes i segures?
Com gairebé sempre, putrefacció i trampa fan tuf a patriarcat.