Reflexions – Relato XVII

Vaig avisar que arribaria un dia, però tu no en vas fer cas, absorta en el teu microcosmos particular. Aviat sabràs quines són les conseqüències de la meva visita i de tot plegat. El silenci i la solitud, després d’adherir-se a la pell i pitjar la carn, han arribat finalment dintre teu, a l’ànima. Ja els tens, que hi coven. T’ho remouran tot. Tot.

La torrentera de correus de l’empresa sembla amainar, ja s’ha fet a la brusca precipitació. Amaina al ritme que s’encrespen les notícies als mitjans de comunicació. No t’ho esperaves, és clar. I qui?, tan atabalada com va sempre la gent mentre sirga per guanyar-se una llibertat fal·laç. Quanta mansuetud al cap i a la fi. Ningú no s’ho veia venir. Ningú? Deixem-ho córrer.

El pensament va a tota brida empaitat per aquest silenci dens que comença a fer de les seves. Ja t’he dit que t’ho remouran tot, el silenci i la solitud. N’estàs informada per bona font.

Amb la cortina descorreguda vigilaràs les intimitats que suren en el rusc universal. Només has rebut potestat per veure’n un bocí, un magre bocí de la bresca que tens al davant, a les cel·les o habitacles de la qual s’encabeix el dia a dia d’abelles i abellots que participen, tard o d’hora, en un mateix joc com tu mateixa. Només en varia la dinàmica.

Pots recordar la nina que fores en un temps tan llunyà que ja no sembla teu. Una nina envoltada de pedres i terrossos, de soques i herbei, de contes i d’imaginació. Dels llavis del padrí, en sorgia la saviesa de la tradició oral. Tot un món de gegants i fades, de dracs i animalons, de bruixes i bruixots, de molts herois i d’alguna heroïna, que s’esvaïren en el substrat que és la infantesa. I mira per on, ara, avui mateix, te’n recordes, mentre fites per la finestra una cara de nin o nina planxada al vidre de l’edifici de davant. Què mira?, què pensa?, quant de temps duu allà? Té un avi o una àvia que li narra contes, anècdotes o fets viscuts?  Com es diu? És que jo puc ajudar-lo a…?

I a què ve tant d’interès ara? Si no te’l miraves mai quan te’l topaves cada matí pel carrer. Tu, per anar a la feina; ell, a l’escola. Es diu… I tanmateix, quan tot passi, el recordaràs, el seu nom? El seu nom i les seves circumstàncies? Té set anys, els mateixos anys que fa que és ací. Els seus avis són vius i sí, conten,  al voltant del foc i sota la volta del cel pigat, meravelloses històries a la borrosa fotografia del seu net major. Històries que no arriben a la seva oïda, però sí al seu cor.

T’has adonat que la imaginació enganya de la mateixa manera que el record? Tu no fores la nina que escolta, àvida de coneixements, la veu del seu padrí. No, tu preferies agafar la bicicleta i, amunt i avall, fer de les teves. Com sempre. 

Has de saber que no roman amb la cara planxada al vidre. Hi viu nit i dia, planxat. La docència telemàtica no li arriba ni la presencial li ha fet mai gaire cas. El fracàs és la seva segona pell i només té set anys. Què n’espera ell, del món? I el món, d’ell, què n’espera? No res. I un no-res per a tota la vida és llosa sepulcral, tant si el subjecte és ell com si l’és, el món.

I ves per on, un pis a sota, uns dits teclejant, uns auriculars posats, la ment ocupada i el cos finalment relaxat. Ja era hora, diuen els pares sense adonar-se del significat que suposen aquestes tres paraules en el context diari del seu fill. Ja era hora que em deixessin en pau. Ja era hora de perdre’ls de vista. I els seus pares, gratament sorpresos, hi tornen: Ja era hora que agafés el gust pels llibres. I tant, la tutora també n’està meravellada. Ni els pares ni la tutora tenen notícia de l’existència d’una tropa d’assetjadors. La mateixa tropa impune que ha canviat les aules per les xarxes, tot ignorant que l’ara bon estudiant passa de la xerrameca i exhibició postural de les plataformes socials.

Vet aquí dues realitats que aixequen la catifa educacional  i mostren la brutícia que s’hi amaga: la desigualtat d’oportunitats i l’agonia de la socialització entre paperassa burocràtica, lleis inútils i currículums caducats. Si no s’adoba el substrat de la infància, com pot la deixondida joventut nodrir-se i créixer sana?

Agafa el mòbil, tecleja el que ara et diré, així, així mateix, mira’l. El coneixes, aquest, i tant que sí.  És de la colla. Un cap, cara i cor de suro vestit de pebre coent. Mala mescla aquesta, la de tossuderia, desvergonyiment, insensibilitat i coïssor constant. No ha mamat violència familiar ni absència de progenitors, amb tot, i tu ho saps prou bé, li cal ajuda. Quan l’has vist per l’illa, revestit de l’autoritat que li atorga la tropa, fent de les seves, has començat a comptar llambordes i peus. Un bon rosari de números abans que dir-li res d’ ell, a la seva mare, ta millor amiga. I què me’n dius, d’aquesta amistat que se sosté amb les crosses de la por i la simulació? Dius que t’estimes  la mare i la criatura? Que et sents? Te’ls estimes i no fas res per ajudar-los? Que tot segueixi igual. Covarda! A més, et record que no t’agraden els vincles emocionals. Quin calfred, tu!

Sents el motor de l’ambulància. Fa dies, no te n’hauries adonat. No és perquè tinguis l’oïda més fina. Estàs més atenta ara, quin remei. S’emporten el veí major de l’edifici, dues portes més enllà del teu apartament. Si guaitessis per la finestra, veuries la cara indolent de la seva esposa de vuitanta-quatre anys avesats a les facècies de l’atzar. Cinc fills, nou nets, quatre nores i dotze pseudo-nores de ping-pong que, a la babalà, la bategen d’ex-sogra o de futurària. Tots escampats per deu poblacions i sis països com a bon exemple de la globalització familiar. Suren, malgrat els entrebancs, fills, nets i nores a la prestatgeria del menjador, llavor dels records emmarcats. L’esposa, mare, àvia i sogra, a la balconada; el telèfon a una mà i a l’altra, l’adéu al seu marit.  Acomiada-te’n també per sempre més. A pocs metres de tu, ja ho veus, un mirall familiar esmicolat. No hi haurà consol ni condol.

La família. La teva família, altre espill esbocinat sense haver-hi intervingut jo, per desgràcia.

Sempre has fet el teu camí despresa dels llaços familiars, ni que fossin cadena i maça. Ton pare i ta mare. Temps ha que els encaixonares dins un vagó de tren a la primera parada que també fou l’última. Mai no hi pujares tu, al vagó. Prou bé sabies que era el darrer engany que els feies. I, ves per on, els mitjans de comunicació en parlen avui d’aquest vagó i d’altres enganxats a la locomotora sense maquinista. A tota velocitat, sense fer estacions, expandint quilometratge, a punt de descarrilar. La vellesa del món, perduda la vàlua de la seva rendibilitat, és un drap brut, contagiat. Cap membre de la família no el vol. Què has dit?, que no hi ha temps? No hi tornis, no cal que et justifiquis una vegada més. Conec aquests romanços.

Et veig neguitosa, força excitada. I que no t’agraden aquestes reflexions que fem plegades? Ja veig que no. La veritat, quan et glapeix, t’esbudella si sempre has fet com si no t’anés. Accepta el que hi ha, el que has fet i el que has deixat de banda per mor de la por (si ho vols dir així) al vincle emocional, perquè, malgrat les excuses, justificacions i tota la pesca, hi has caigut de ple. L’autoprotecció ha esdevingut parany i la cuirassa que t’havia de protegir t’ha trencat el cor. I t’hi encabires tu tota sola, dins la cuirassa, que ningú no t’hi obligà. I mira que n’era, de reforçada i de ganxos fixos!

El teu amor… perdut, lluny. Fixa’t, cau una finíssima pluja. Ha començat com cama d’aranya fa uns minuts. Aquell jove que veus allà, allargant els braços per sentir el plugim sobre la pell, fa setmanes que no abraça els seus estimats. Ni pare ni mare ni germana ni… Sap que ha de respectar la distància social, perquè la seva és una feina de risc. Surt amb la xicota que viu dues balconades amunt. Són temptadors els escalons que el portarien a la glòria carnal, però fa i farà el que cal, perquè se l’estima força. Mira sorprès el blau marí del cel ennuvolat. En caurà una de bona. Entra resolut i abaixa la persiana. Té torn de nit.

T’estimava, potser encara guarda el sentiment com una penyora de vida, i tu el vas fer fora. Tens desat el seu número de telèfon al mòbil. No estaria malament prendre coratge i demanar-li com es troba. Aquesta situació et brinda una nova oportunitat. Una oportunitat per arranjar assumptes pendents des de la seguretat, precisament,  que no hi ha certeses.

Fins ara has caminat fent ziga-zaga, perdut el nord i el sentit de tot plegat. La nina que fores, l’adolescent que no arribares a conèixer, la filla egoista i perduda, la núvia a la fuga, l’amant ocasional, la treballadora robòtica, la veïna fantasma i ara… l’ocell engabiat. Engabiat, així et vull, però no ensopit. Parrupa, refila, piteja, xerica, esgaldinya quan es faci de nit. Et vull enfellonida, visceral, rabiüda, ara que ja saps. Dona-li vent a ta malaltissa al·lèrgia envers la pròpia nuesa que ara et parla clar. Sí, soc jo: la teva consciència d’aquests dies de confinament.

Ja plou a bots i barrals. Centenars d’ullets a l’aguait. Ullons d’existències eixutes que esperen impacients l’aigua de vida que els avivarà.

Deixa’t mullar tu també, que et vull amarada de futur. Des d’aquí dalt albiraràs les aigües brutes i sutjoses d’errors comesos esmunyir-se pels albellons. D’ací en avant molt ha de canviar, que tot no pot continuar igual.