confinament relato

CONFINA(MENTS). Pensaments en l’època del confinament – Relato XIV

Autoría: Carme Cloquells

Primera setmana de confinament

Mentre era viva, l’àvia tenia un retrat penjat just damunt la capçalera del seu llit. Sempre va causar-me certa intriga saber per a quin motiu la fotografia de la seva germana morta als sis mesos, havia estat allà penjada en un lloc tan íntim. La gran majoria de cases, en aquella època, tenien creus o imatges de la Verge Maria, o com la meva altra àvia, una imatge bucòlica amb un Bon Jesuset tot envoltat de bens.

La germana petita de l’àvia va morir de meningitis, malgrat haver-se fet càrrec quan encara era sols una nena, d’estar al seu costat i donar-li tota la cura i dedicació que un infant pot donar a un altre de més petit.
Els seus germans Antoine i Quicus també van posar-se malats de tifus quan eren petits i l’àvia també els va cuidar, quan encara faltava poc per casar-se, just va haver complit els vint anys.

Avui és dilluns 16 de març de 2020, el primer dia de confinament. Han passat quasi cent anys des que la meva àvia convivia quotidianament amb malalties greus, que afectaven principalment als infants.
L’actual pandèmia ha estat un fet que ha trasbalsat de manera radical les nostres rutines i molts dels plantejaments sobre el nostre lloc en aquest planeta.

He començat a escriure un post al meu blog, pensant que seria bona idea reprendre l’escriptura ara que el temps ha recuperat una altra dimensió. Un matí de feina relaxada, un descans per llegir la biografia sobre Dorothea Bate. Un gust poder llegir de manera continuada unes quantes pàgines sense adormir-me!
Volta per un dels camins que tenim prop de casa. Arribem a Cales Coves , ningú pel camí, ningú a la cala, només els ocells, la remor de la mar i un presagi que no vull permetre que guanyi força.

I, a la tornada, escoltar un recital de poesia que ofereix Anna Gual a través d’Instagram. És una poeta interessant que fa un ús molt elegant de les paraules i les imatges que evoquen. Ens recomana agafar rutines a casa, hi estic d’acord!

Dimarts 17 de març.

Avui és el dia que els museus britànics, els meus estimats i preferits museus, han tancat. Impensable, National Portait Gallery, Brontë Parsonage, Charleston Trust,… i també la Royal Opera House.
He acabat de llegir els dos capítols traduïts al català de la biografia de Dorothea Bate i he descobert aspectes interessants que serviran per enfocar la ressenya. També he descobert una dona interessant que va tenir relació amb Menorca, Elizabeth March, servirà per una futura ressenya o escrit.

Surt a fer una volta pel camp i trobar els meus moments de contemplació de la natura, sempre canviant.

No és el mateix camí el d’anada
que el de tornada
ni és el mateix el que vaig veure
ahir, que el que he vist avui.

Alguns versos per futurs poemes, inspiració de natura i esperit.
Els arbres torçats, els conjunts que formen les pedres i la vegetació, els líquens. Els forats i les cavitats de roques eternes.

I, en tornar a casa, el segon recital de poesia d’Anna Gual, “L’ésser solar”. Escoltar un poc de música clàssica i acumular dosis d’esperança.

Dimecres 18 de març.

Tot el matí de feina a casa, ara li diuen teletreball o telefeina, però en realitat es converteix en estar tot el dia pendent de l’ordinador i dels dispositius mòbils. He trobat temps per començar a llegir la biografia original de Dorothea Bate. Pintar una aquarel·la en el bloc de paper natural que vaig comprar a la Royal Academy of Arts. No fa ni un més érem a Londres, havíem visitat l’exposició Picasso and paper i ja es notava en l’ambient un cert conteniment. Olor de desinfectant de mans per alguns carrers o llocs on vam anar, molt poc turisme oriental, una extrema precaució per la neteja de les mans, una conversa d’un home italià expressant la seva preocupació dins els shuttle que ens duia de tornada a Gatwick…

M’agrada poder tenir aquests moments per mi i també compartir-los amb la família, de manera relaxada i tranquil·la.

Tercer recital de poesia d’Anna Gual “Símbol 47”. La seva poesia em fa reflexionar sobre el fet de la qualitat, quan un poema et commou, et sorprèn, et genera una sensació estètica. Gràcies a ella he conegut a un poeta desconegut per mi, Agustí Bartra. He trobat un poema que m’ha agradat molt, entre d’altres. Nàufrag.
La mare:

Deixeu la porta oberta;
Aquesta nit vindrà.
Poseu més llenya al foc,
Llesqueu, llesqueu més pa.
(Les germanes, movent el cap, es miren i miren)
La mare:
Sento remor de passes
Dintre el meu cor. Vindrà.
Porteu-me fil i agulla
I el vestit que deixà.
(les germanes, movent el cap, es miren i miren)
El mar:
Tot, tot és endebades.
Res no el despertarà:
Anirà vestit d’algues
Tota l’eternitat.

És preciós. Es tota una historia sencera encapsulada dins un poema.

I, a més, la poeta ha esmentat a Antònia Vicens. Just fa un any que vaig tenir l’immens honor de presentar-la i, sobretot, d’escoltar-la recitar com si fos una mena de pitonissa o una dona druida. Posseïda per la seva veu profètica, recitant sempre de memòria, abstreta dins el seu propi poema. Fins convertir-se en dona-poema.
Potser podria escriure una salutació, amb els millors dels meus desitjos en moments de por i temença.
La cançó del dia ha estat Sweet Child O’mine, en la versió de Ramin Djawadi.

Només he fet una volta curta per la urbanització, quan la foscor ja omplia els carrers i els cans es mostraven inquiets. Un estrany ocell estava amagat darrera les mates i s’escoltaven mussols i sibil·lins donant la benvinguda a la nit. M’ha vingut a la ment el poema d’Emily Brontë “The night is darkening around me”, mentre mirava el cel, ple de núvols grisos, foscos, com el plom.

Clouds beyond clouds above me
Wastes beyond wastes below
But nothing drear can move me
I will not cannot go.

Agafo el mòbil i escolto el poema musicat per The Unthanks.

Dijous 19 de març.

Un dia poc productiu, no hi ha hagut res d’especial. He anat a comprar menjar amb por i aquesta por ha continuat fins els finals del dia, una terrible sensació d’esperar quelcom no desitjat. S’ha acabat de cop una època, una mena de viure, una manera de pensar, tot sembla diferent i incerts.

He escoltat els dos recitals d’Anna Gual i m’ha donat a conèixer noves veus poètiques.

Demà tinc ganes de fer qualque manualitat, qualque tipus de creació, ja serà demà.

Divendres 20 de març.

El començament de la primavera que hauria d’arribar com un renaixement ple de vida però la malaltia ens envaeix i guarda silenciosa. He anat a veure a sa mamà en una situació tan estranya que em fa patir tant per ella.

Avui he fet unes petites aquarel·les i també un poc d’entrenament físic. El dia no ha estat molt fructífer però sí tranquil i pausat.

Dissabte 21 de març.

A casa es plantegen algunes opcions per poder compartir més temps amb persones estimades, es prenen decisions; un canvi més en aquests dies estranys i incerts.

Passeig fins Cales coves, solitària i misteriosa. Por dels sorolls que ara regnen a la natura, amplificats per un estat d’hipersensibilitat; la imaginació es dispara. Escric al meu bloc, llargament abandonant. Arrenjar cortines, cercar manualitats per fer, cosir, llegir diaris, trobar idees creatives de gent creativa.

I, després de sopar, sessió de cinema amb la projecció de la pel·lícula Jojo Rabbitt. Una història molt original sobre uns fets esgarrifosos, molt ben feta en tots els aspectes.

Diumenge 22 de març.

Crec que ahir va ser el darrer dia que vaig poder anar a caminar pel camps, pels meus erms. Ja tenim a la policia controlant. Tot és tan absurd i amb tan poc sentit comú. Ja hem passat la primera setmana, d’inquietud, de por, d’incertesa.

Avui matí he cosit, he acabat una petita manualitat, el capvespre he dibuixat i llegit; el dia no ha donat per més.
Següents setmanes de confinament

Dijous 26 de març.

Més o menys els dies han seguit essent similars. Feina el matí i creant manualitats el capvespre. Ara ja no puc anar pels meus “moors” i els enyor de veritat.

He començat a practicar Tai Chi, feia molt de temps que en tenia ganes i és una manera dinàmica de fer exercicis de respiració i posturals. És un bon complement a altres exercicis més potents.

Una nova descoberta, el gust d’emprar sabó en pastilla, a la manera antiga.

Dissabte 28 de març.

La sensació d’amenaça continua, i és real. He tingut somnis estranys, avui un malson ha fet que em despertés de sobte.

He netejat a fons la cuina, he caminat pel nostre jardí i també he continuat fent els meus projectes de costura; relaxen i em connecten amb una part primigènia meva.

Aquesta setmana, la propietària de Persephone Books, Francesca Beauman, ha llegit cada matí a les 11h un relat. El dijous va llegir el relat “Her first ball” de Katherine Mansfield. Ha estat una oportunitat d’agafar el meu volum de l’obra completa de l’autora i tornar llegir aquest magnífic conte. Es difícil superar-la i és sempre un model de com fer un relat ben fet.

Encara estarem dues setmanes més tancats, tot i saber que, ben segur, ens arribarem a posar malats.
Ah! Oblidava escriure algo sobre Anne Brontë. Serà important fer-li un petit homenatge també en aquest any tan difícil. Podria dedicar-li un post al bloc i així anar posant-lo al dia.

Dissabte 4 d’abril 2020.

Revisió de les meves revistes preferides del mes de març; apuntar receptes per poder trobar-les fàcilment (especialment cakes and Biscuits!). Apuntar algun article interessant com Barter Books i Jackie Morris.

Diumenge 5 d’abril.

Esquitxades d’avui:
La gaviota d’Anton Txèjov, per reflexionar sobre les relacions humanes i també sobre l’ego dels artistes.
Guia virtual per Venècia a The Guardian.

The whalebone box, una pel·lícula que potser interessant.

Un llibre d’assajos sobre les cases dels escriptors, Lives of houses , descobert a The Guardian a través de l’article “An imaginary walk, Tennyson’s great escape and the joy of small things”.

Diumenge 19 d’abril.

Esquitxades d’aquests dies:
Netejar armaris, capses, calaixos. Munts de papers de viatges passats, d’esdeveniments, de feines escolars dels fills, VHS de programes i pel·lícules que em van agradar en aquell moment i, encara m’agradarien.. he fet una selecció i he tirat un munt de records. No sembla, aparentment, que hagi aclarit gaire coses però, en el meu interior, sento que ha aparegut una sensació lleugera, de confort, de descàrrega. Encara queda molt per fer ja que són molts d’anys i anys d’anar guardant coses sense tenir temps, molt de temps, disponible per poder fer-ho amb calma i tranquil·litat. Fins i tot he fet una selecció de la meva col·lecció de nines antigues, n’hi havia massa, i només he deixat exposades les més estimades, les que possiblement tenen més valor. La resta han quedat estojades dins una preciosa capsa.

He trobat a The Guardian una nova proposta certament interessant, és la lectura a càrrec de diferents artistes (actors, escriptors,…) al llarg de quaranta dies de The Rime of the Ancient Mariner de Samuel Taylor Coleridge. És una iniciativa de The Arts Institute of Plymouth University. Combina la lectura amb obres pictòriques.
La Balada, o Cançó, és com una faula de la nostra era moderna i tracta sobre el perill de l’abús envers la naturalesa i el crit del vell mariner “sol, sol, tots, tots sols” sembla totalment apropiat per el moment en que el Món està auto-aïllat (confinat).

I també avui, Margaret Atwood ha compartit el seu “Diari del confinament d’una excèntrica auto-aïllada”. Són apunts de fets quotidians però narrats de manera literària amb una estructura circular, fet que li dona un caràcter narratiu i totalment coherent al enllaçar l’encapçalament del seu relat amb la conclusió de l’article. Un meravellós exemple de diari de confinament.

Dijous 23 d’abril.

Avui és el 40è dia de confinament.
En aquests dies penso que és curiós la quantitat de propostes que arriben per diferents mitjans, per fer tot tipus d’activitats sigui visitar museus virtuals, veure representacions d’obres de teatre o dansa, concerts, conferències. També per participar en certes iniciatives creatives que t’animen a ocupar el teu temps en activitats pensades per altres ments i et donen consells sobre el que has de fer, com, i quan per participar. Em sento, certament manipulada i el que vull és gaudir de l’oportunitat de retrobar-me i de poder prescindir, en la mesura del que sigui possible, de tanta eufòria per seguir el ritme atrafegat del món que hem creat.

Continuaré escrivint aquestes notes i pensaments.

A l’àvia li hagueren vingut records de la seva infantesa, de l’epidèmia de grip de 1918 i, ben segur, que si li hagués demanat que m’expliqués les seves vivències relacionades amb les malalties, m’haguera contat el mateix que li havia explicat a la meva mare, com la gent moria com a rates i més les persones grasses que les magres.
Algunes llàgrimes li hagueren brillat sobre la seva pell en recordar la mort de la seva germana. Tal vegada, haguera alçat la mirada cap el retrat encara sentint-se culpable, per demanar-li perdó per no haver-la protegit prou de la mort.